12. INAUGURACIÓ: BARCELONA CAFE ART GALLERY

Per fi ja és una realitat. No ha estat fàcil. La distància ho dificulta una mica. Viatges, comunicacions a distància, malentesos, transports de mobiliari des de Barcelona, seguiment de les obres, ... Tots els problemes i maldecaps han estat superats gràcies a l'amistat i compromís que ens uneix a tots els socis. Fins al punt que socis no és la paraula que defineix ni de lluny la nostra relació. I aprofito l'ocasió per agrair a dos bons amics, el Xavi i el Quim, el seu suport en el moment clau de donar els tocs finals durant el cap de setmana intens de treball i diversió que va precedir l'obertura.

Ara tots els entrebancs ja són història i estem satisfets del resultat, molt satisfets. És allò que volíem que fos. Sempre hi ha coses a millorar però creiem que té un aroma especial, un ambient únic que el fa diferent de tot allò que l'envolta. El video n'és una petita mostra que no li fa prou justícia, però que ajuda a fer-se'n una idea. Ben aviat us enviaré més notícies, fotografies i informació pertinent per si mai us decidiu a anar a Fès i passar-vos pel nostre bar-galeria. Fins ara mateix. Us hi esperem.

11. CATALANA DE FÈS: BARCELONA CAFÈ

Hem comprat i estem acondicionant un local en un dels carrers principals de la Medina, Tala'a Kabira. 

Després de molts viatges a la ciutat, ens vam adonar que si bé la seva atmosfera proporciona a l'hoste una infinitat de sensacions, no és menys cert que l'estretor dels seus carrers -que condueixen a tot arreu, si som capaços de no perdre'ns-hi-; la quantitat de gent en processó desordenada; les mínimes distàncies interpersonals, a què no estem acostumats; les olors intenses i noves que ho envaeixen tot; les menges saboroses però fortament especiades; la constant insistència dels comerciants, obsessionats a vendre'ns qualsevol cosa, a qualsevol preu -que caldrà negociar fins a l'esgotament-; les músiques, que a les nostres orelles semblent laments indesxifrables; demanen, de tant en tant, un respir.

Això és precisament el que nosaltres ens proposem d'oferir: un respir. En la mateixa mesura que el nostre ryad d'ensomni, proporciona l'esperat descans de tot el brogit exterior al final de cada jornada, volem oferir una pausa al viatger, un portaló que permeti entrar, per uns instants, en un món menys saturat, més distès i relaxat. Un lloc on poder prendre un cafè, un pastisset, un refresc, en pau. En un ambient més proper als nostres costums, però alhora també atípic.

Perquè hem percebut la sensació contradictòria de tenir unes ganes boges d'anar-hi i alhora enyorar tornar quan ens hi hem quedat massa dies. Potser aquestes estacions en la sinuosa ruta de Fès, que permeten desconnectar temporalment de l'ambient que t'envolta, poden esdevenir un punt d'equilibri entre els dos mons. Un equilibri que ens ha de permetre gaudir la Medina amb plenitud i forces renovades.

Aquesta estació a mig camí té un nom: Barcelona Cafè. Atureu-vos-hi, no us en penedireu.

English version

CATALANA DE FES: BARCELONA CAFÈ

We  bought and now we are fitting out  some premises in one of the main streets in the Medina, Tala'a Kabira.
After many trips to the city, we realized  that even though the atmosphere provides the host an infinity of sensations, it  is equally true that the narrowness of its streets , leading  everywhere, if we are able of not getting lost there; the amount of people in untidy procession; the minimum interpersonal distances, which we are not used to; the intense and new odours that invade everything; the special tasty dishes but strongly spiced; the constant insistence of the traders, obsessed to sell us anything at any price -that it will be necessary to negotiate until exhaustion; the music, that for our ears seems indecipherable wails; all of these ask, from time to time, for a break. This is precisely what we intend  to offer: a break. In the same way that our fairy-like ryad  provides the expected rest from all the noise outside at the end of each day, we would like to offer a pause to the traveller, a door which allows to enter, for a moment, in a less saturated, more distended and relaxed world. A place to take a coffee, a cake, a cool drink, in peace. In an environment closer to our customs, but at the same time atypical.

Because we have perceived the contradictory sensation of having some crazy desires to go there and  at the same time miss to be back home when we have been there  for too many days. Maybe these stations in the sinuous route of Fes , which allow to disconnect temporarily of the environment that surrounds you, may become a balance between the two worlds. A balance that will allow us to enjoy the Medina with plenitude and renewed strength.This  halfway station has a name: Barcelona Cafè. Stop there, you won’t regret it.

 

10. CATALANA DE FÈS: l'expressió d'una voluntat

Entre gelosies, penombra, encens, càntics, oracions. Una mà, una altra mà. Mirades. Somriures. Tagim. Un brindis. Ja està fet. Cap document, cap paper, només un compromís verbal. Una voluntat compartida. Ens hem donat la mà amb una rialla sincera, al voltant d'una taula i hem menjat i begut per celebrar i segellar l'acord. Cinc amics i un projecte comú i compartit. Queda constituïda la societat Catalana de Fes. Hi hem arribat sense esforç. Una estranya inèrcia ens mantenia estables en la direcció que inconscientment ja havíem anat traçant des de feia temps en els nostres somnis.
L'objectiu? Divertir-se emprenent una aventura que res té a veure amb el que fèiem fins ara. Divertir-se, certament, però posant tota la il.lusió en aquest projecte per tal que esdevingui una realitat. Una realitat que doni fruits i reforci el lligam amb aquesta ciutat màgica. Entre tots hem dissenyat allò que volem crear. Pretenem incorporar un nou pantone en l'acolorida paleta de Fès. Una altra tonalitat que pugui agrair el turista i l'àrab que cerca alguna cosa diferent. No inventem res, només volem reinterpretar i treure de context. Us agradarà. N'estic segur. Ara toca posar-nos mans a l'obra. Per tant si m'ho permeteu, us deixo una estona, però torno desseguida per explicar-vos amb detall en què consisteix tot plegat, i per què creiem que pot ser del vostre interès. No marxeu. Fins ara.

 

English version

CATALANA DE FES: the Expression of a Will

Among latticework, shadows, incense, chants and prayers. One hand, another hand. Looks. Smiles. Tagim. A toast. It is already done. No document or formal paper, just  a verbal agreement. A shared will. We shook hands with a sincere laugh around a table and we ate and drank to celebrate and to seal the deal. Five friends and a common and shared project. The Catalan society is finally set up in Fes. We have arrived at it without effort. A strange inertia kept us stable in the direction that unconsciously we had been drawing in our dreams for a long time . The objective? Undertaking a fun adventure that has nothing to do with what we have been doing so far. Enjoying oneself, certainly, but putting all the enthusiasm in this project so that it becomes a reality. A reality that gives fruits and reinforces the bond with this magical city. Together we have designed what we want to create. We intend to incorporate a new pantone into the colorful palette of Fez. Another tonality that the tourist and the Arab who looks for something different  can appreciate. We do not invent anything, we only want to reinterpret and to take it out of context. You will like it. I am sure. Now it is time to start working. Therefore, if you allow me, I leave you for a while, but I will back really soon to explain in detail what is all this about, and why we believe that it can be of your interest. Do not go. See you.

 

9. UN AMIC A FÈS

Hi ha una peça clau en tot plegat. Vull dir en el fet que Fès m'hagi captivat. Perquè a vegades no n'hi ha prou amb l'encant que respira un lloc per si sol. Perquè es fa difícil entendre de debò un país, una ciutat, un lloc del món, únicament a través de la visió distant, més o menys atzarosa o guiada que podem planificar a través de la lectura d'experiències d'altres o acompanyats d'algun guia turístic. La veritable comprensió i enamorament no sorgeix de la seva arquitectura, paisatges, espectacles,... sinó, i sobretot, de la seva gent; d'entendre com viuen, com pensen, com senten. I esforçar-se a viure-ho com si fossis un d'ells, entre ells i amb ells.

I, per a nosaltres, la peça clau en això té un nom: Fayçal.

Un jove del país que s'ha volcat a fer-nos entendre i viure la seva realitat. Ens hi ha fet entrar per la porta de darrere, sense pretencions ni artificis, sense disfressar res, a peu de carrer. Ens ha explicat i ens ha dut a llocs senzills, des d'on no veus la cultura i tradicions d'un poble, sinó que les vius i les pots capir. Però, sobretot, i molt més important encara, perquè la seva manera de ser ens ha permès, d'una manera recíproca, entregar-nos-hi amb confiança i encetar uns interessants vincles d'amistat en molt poc temps.

Un jove amb il.lusions, amb iniciativa, amb projectes, amb idees noves en un lloc poc procliu al canvi. Amb l'empenta d'engegar peripècies comercials, perquè creu en el seu país, en la seva emergència indiscutible -encara que lenta- cap a situacions de major benestar i progrés.

Darrerament ens ha fet propostes interessants per associar-nos i emprendre un projecte empresarial al cor de la Medina de Fès. Jo crec que no sabrem dir que no. Quina temptació! Quin repte! Què excitant!

English version

A FRIEND IN FÈS

There is a key element in all this. I mean in the fact that Fès has captivated me. Because sometimes there is not enough with the charm that breathes a place by itself alone. Because it becomes really difficult to understand  a country, a city, a place of the world, just only through the distant, more or less hazardous or guided vision that we can plan through the reading of experiences of others or accompanied of some touristic guide. The true understanding and  love does not come from its architecture, shows and events, landscapes... but, above all, of its people; to understand how they live, how  they think and feel. And striving to live it as if you were one of them, among them and with them. 

And, for us, the key element in  all this has a name: Fayçal.
A youngster of the country that he has bent over backwards for making us understand and  live his reality. He has made us enter into this reality through the back door, without being pretentious, without disguising anything, as simple as that. He has explained and taken us to common places, from where you do not just see the culture and traditions of some people, but you live them and you can understand them. But especially and  even much more important , because his way of life has allowed us, in a reciprocal manner, to abandon ourselves with confidence and to begin some interesting bonds of friendship in a  very short time. A youngster with dreams, with initiative, with projects, with new ideas in a place little prone to the change. With the push of turning on commercial vicissitudes, because he believes in his country, in its indisputable emergency -although slow- towards situations of major  well-being and progress. Lately, he has made us interesting proposals to associate ourselves and to undertake a business project in the heart of the Medina of Fès. I believe that we won’t be able to  refuse it. What a temptation! What a challenge! How exciting!

 

8. ENTRE PLAT I PLAT: REFLEXIONS D'UN CANVI?

Un dels dies vam sopar dins un Riad, convidats pel fill de l’amo, un xicot molt agradable que és qui gestiona el Riad Daar Noor on ens allotgem. Un lloc preciós, molt carregat de decoració, com aquí s’acostuma, amb una il.luminació romàntica que convidava a gaudir-ne amb intimitat. Però avesats a rebre turistes, sempre t’acaven sorprenent amb algun espectacle inesperat. I entre plats actuacions de música i danses tradicionals i noies ballant la dansa del ventre, tapades únicament per vels acolorits. Vels que contrasten amb la idea, no pas inventada, de la dona mora tapada de cap a peus.

Aquells cossos joves de moviments sinuosos que mostraven molts centímetres de pell amb impudícia no són però la mostra que alguna cosa està canviant al Marroc. És el que és i punt. I deu ser tan antic com el nicab, el burca, el xador o l'hijab. Malgrat tot, jo sí crec que les coses estan canviant. La Medina, ciutat santa i recer de costums i tradicions, i de la religiositat més pura, és plena de joves, nois i noies, que malden per imitar estereotips i estètiques del nostre món. I no és gens estrany veure noies amb pantalons arrapats, sabates de talons i bones dosis de maquillatge passejant amb desinvoltura i normalitat per la ciutat, sense amagar la seva bellesa, ans al contrari, mostrant-la amb orgull. A fora la Medina, a la ciutat nova, això és encara més habitual i acceptat. La tecnologia –internet, antenes parabòliques-, i els corrents migratoris han obert un camí, que esperem que sigui de no retorn, cap a un món més democràtic i lliure, especialment per a la dona.

 

English version

BETWEEN DISH AND DISH:  REFLECTIONS OF A CHANGE?

One day, we had dinner in a Riad, invited by the owner’s son – a nice guy who runs the Noor Daar Riad where we stayed. A lovely place, traditionally loaded of decoration, with a romantic lighting that invited to enjoy it with privacy. But used to receive tourists, they always end surprising you with some unexpected show. And between dishes, music and traditional dance performances- girls dancing the belly dance, covered only by colorful veils. Veils which contrast with the idea, not invented, of the Moorish woman covered from head to toe. Those young bodies of sinuous movements that show many centimeters of skin with impudence are not an example that something is changing in Morocco. It is what it is and that’s all. And it must be as ancient as the niqab, the burka, the chador or the hijab. However, I do believe that things are changing. The Medina, the holy city and shelter of habits and traditions, and of the purest religiousness, is full of youngsters, boys and girls, who strive to imitate stereotypes and aesthetics of our world. And it is not strange at all to see girls with tight trousers,  high-heeled shoes and good doses of make-up strolling with ease and normality along the streets, without hiding their beauty, on the contrary, showing it with pride. Outside the Medina, in the new city, this is even more common and accepted. Technology -the Internet, satellite dishes-, and migratory flows have opened a path, which we expect is of no return, towards a more democratic and free world, especially for women.

 

7. VIATGE AL PASSAT EN 32 BITS

Avui toca visitar una adoberia de pell. Medina avall, que no vol dir cap al sud, sinó més aviat cap a l’est, visitarem entre altres coses una “madrasah” (escola musulmana d’estudis superiors), el mausoleu del Moulay Idriss i la plaça Seffarine on sentim el repicar constant i cadenciós dels artesans del coure.

Ningú no sembla tenir pressa i si fa més de dos dies que vam arribar a Fes, se’ns farà difícil recordar en quin dia vivim. Aquí el temps l’intuïm realment com a cíclic en sentit estricte; un cicle que dura vint-i-quatre hores i que retorna inexorablement un dia i un altre, sense esperar res, més enllà d’un nou “avui”. Com si el futur no existís. Els cicles més llargs -o la concepció linial del temps- que el nostre imaginari representa en els nostres països d’origen, aquí perden sentit. Potser perquè allà esperem el divendres tan bon punt encetem el dilluns, potser perquè necessitem dibuixar horitzons finits que ens concedeixin assolir fites a mig termini, potser perquè necessitem creure que cada etapa ens autoritza a recomençar de nou... Però ara i aquí –el fet d’estar de vacances també hi ajuda- el temps pren una altra dimensió. Una dimensió que ens permet, fins i tot, anar enrere; just en el moment en què, després d’ensumar un bri de menta i arribar al terrat de la fabrica de pell, ens aboquem a la balconada que dóna a les piscines multicolors de tintats.

La menta és per suavitzar l’olor intensa i gens agradable dels tractaments de la pell. Al davant nostre una imatge fantàstica de colors saturats si no fos, és clar, per les condicions de treball d’uns joves que de ben segur s’hi van deixant la pell –la seva- dia a dia.

És una mostra més de totes les comoditats que tenim a casa nostra i de tot el que hauríem de fer per mirar de millorar les que encara tenen en altres racons de món. Que la reflexió necessària, no ens tregui però, l’oportunitat del gaudi.

English version

Today we have to visit a tannery. So we start our journey down the medina -which does not mean towards the south, but rather towards the east- and on our way we come across, a "madrasah" (Muslim school of Higher Education), Moulay Idriss’ Mausoleum and Seffarine Square where we hear the  constant and rhythmic pounding of copper artisans among other important things.

Nobody seems to be in a hurry and if we arrived in Fes more than two days ago, it would be difficult to remember in which day we are living. Here we guess time as something really cyclical; a cycle that lasts twenty-four hours and that inevitably returns one day and another, without expecting anything more than a new "today". As if future does not exist. The longest cycles -or the linear conception of time  - that our imagination represents in our countries of origin, lose meaning here. Maybe because we hope on Friday as soon as we begin on Monday, perhaps because we need to draw finite horizons which grant us to attain milestones in the medium term, perhaps because we need to believe that each stage allows us to start again... But here and now -the fact of being on holidays also helps-  time takes another dimension. A dimension that allows us, even, to go back; just to the moment in what, after sniffing a twig of mint and getting to the roof of the leather factory, we pour into the large balcony overlooking the multicolor dying pools.

The mint is to soften the intense and not at all pleasant smell of the leather treatment. In front of us a great picture of saturated colors if it was not, of course, for the working conditions of some youngsters that surely keep losing their own skin here day by day.

It is another example of all the facilities that we have at home and of all what we should try to improve for those who still live  in other parts of the world. A necessary reflection, which however does not remove the opportunity of enjoyment.

6. L’OFERTA INFINITA

De cap a cap dels carrerons principals, diminutes botiguetes configuren la imatge característica d’aquest país de comerciants per excel.lència. Basars tan extremadament petits on sovint gairebé no hi cap ni el mateix venedor. Com petites balmes esculpides a la paret per encabir-hi tot i més: grumolls, fins a la saturació, de rampoines, souvenirs, i tota mena d’objectes absolutament innecessaris –la major part d’ells- i sense preu. L’import es defineix en el mateix moment de la compra seguint un ritual que ells dominen a la perfecció i que a nosaltres ens deixa sempre amb la sensació que hem acabat pagant més del que calia, però contents. El moment de la transacció no és mai un moment reposat. Des que els nostres ulls es fixen més de dos segons en algun objecte, el venedor ens assetja incansablement per a encolomar-nos la peça i si d’entrada no hi ha un no rotund per part nostra, el preu s’acabarà fixant allà on nosaltres no podrem evitar d’acceptar-lo, convençuts que cal aprofitar l’ocasió. La sensació d’haver pagat en excés vindrà després. 
El recorregut triat per en Fuet no és atzarós ni innocent; ell té comisions en aquells comerços on nosaltres acabarem comprant. Potser és la part menys bucòlica de tot plegat, però esdevé absolutament necessària per a ells i, en conseqüència, també per a nosaltres. No miris mai darrera el decorat i gaudeix de la representació com si fos real.  I ens anem aturant, i anem avançant, aturant i avançant,...

English version

From one end to the other of the main alleys, tiny shops make up  the characteristic image of this country of traders. Bazaars which are so small that often not even the same salesman fits. Like small caves carved into the wall to accommodate everything : lumps of souvenirs until the saturation and every kind of absolutely unnecessary objects -the major part of them- and without price. The amount is set at the same time of the purchase, following  a ritual that they master  to perfection and which  always leaves us with the feeling  that we ended up paying more than necessary, but happy. The moment of the transaction is never a quiet one. Since our eyes are fixed no more than two seconds on an object , the salesman besieges us tirelessly to lumber us with the piece and if from the very beginning  there is not a categorical no on our part, the price will end up fixed  where we will not be able to avoid accepting it, convinced that we must leap at  the chance. The sensation of having paid through the nose will come later. The itinerary chosen by  Fuet  is not hazardous nor innocent; he works on a commission basis on  those businesses where we will end up buying. Perhaps it is the less bucolic part of everything, but it becomes absolutely necessary for them and, consequently, also for us. Do not ever look behind the scenery and enjoy  the performance as real. And we keep on stopping, and we keep on advancing, stopping and advancing...

5. EN FUET, AMB LA JELLABA MARRÓ

Mentre encara esmorzem arriba en Fuet, el nostre guia de la jellaba marró. Serà ell qui ens menarà -com un pastor  el seu ramat- a les millors pastures de la medina. Pastures que atiparan el cap, el cor i l’esperit. I de tant en tant, també enganyarem l’estòmac. És un tipus rialler. Sembla un bon home, però no inspira la mateixa confiança que  l’Alaui. S’asseu pacientment en un sofà d’una estança anexa d’on som nosaltres a esperar que estiguem a punt de marxa. Quan tothom està llest, ens despedim de la Radja –l’Alaui ha desaparegut- i travessem la gran porta de l’entrada. La porta, amb la mà de Fàtima que en fa de protectora, separa dues dimensions, dos móns que poc tenen a veure l’un amb l’altre, més enllà de compartir una cultura mil.lenària que en altres temps havia estat poderosa i capdavantera. De res serveix tot el que hem après abans, durant anys d’estudi i de vida als nostres països de més al nord. Cal despullar-se de prejudicis, angúnies, temors, fins i tot de les regles que ordenen les nostres activitats diàries. Observar, deixar-se dur i empapar-se a poc a poc de vida. En fuet detecta la nostra inseguretat i el nostre analfabetisme cultural i ens atura abans d’iniciar la ruta que ell té prevista. Només vol donar-nos unes indicacions bàsiques. De fet cinc paraules de vocabulari àrab i un consell. Les paraules: “som-hi, compte, aturar-se, hola, gràcies”. El consell: no despistar-se; la medina és realment un laberint difícil fins i tot per a alguns d’ells. Som-hi, doncs.

English version

While we are having breakfast,  Fuet, our brown djellaba guide, arrives. He will be the one who will lead us -as a shepherd his flock- to the best pastures of the medina. Pastures that will satisfy head, heart and spirit. And from time to time, we will also deceive our stomach. He is a cheerful person. He seems a good man, but he does not inspire the same confidence as Alaui. He sits patiently on a sofa in a room next to ours and waits for us until we are ready to go. Then, we say goodbye to Radja -Allaui has disappeared- and we cross the magnificent entrance door.The door with the protective Fatima’s hand separates two dimensions, two worlds that have little to do with one another, beyond sharing an ancient powerful culture in the past. Nothing of what we had learned before through years of study and experience in our own countries is useful now. It is necessary to take our prejudices, anguishes, fears, even  the rules that order our daily activities off. Observe, let ourselves be carried away and soaked up with life. Fuet detects our insecurity and our cultural illiteracy and decides to have a short break before continuing with his scheduled route. He just wants to give us some basic instructions. As a matter of fact, he only wants to teach us  five words of Arabic origin and a piece of advice. The words are: "let’s go, be careful, stop, hello and thank you" and the piece of advice:  do not switch off; the medina is a really difficult maze even for some of them. Let’s go, then.

4. NA RADJA

Tinc un deute amb la noia del somriure tímid, la veritable responsable del nostre benestar dins de casa –vull dir dins el riad, que és com casa nostra. Així com l’alaui esdevé el nostre salconduit al laberint, la Radja –aquest és el nom de la nostra amfitriona mora- és la pau del retorn a la llar, la rialla amable i tranquil.litzadora, i el descans del caminant. De bon matí ens la trobem al costat d’una taula escrupulosament parada, fent-nos una petita reverència amb el cap, gairebé imperceptible, i amb la mateixa rialla de sempre.

-Bonjour! Vous avez bien dormi? Veux un café?, un jus?- ens diu la Radja.

Ella també dorm al riad, n’és la cuinera i minyona les 24 hores quan hi ha hostes, sinó dorm a casa seva.

Una altra noia l’ajuda a la cuina i a l’hora de servir el menjar. Per a nosaltres, que ens sentim a casa, la relació jeràrquica, de servei, entre les noies i nosaltres, ens sorprèn sense incomodar-nos. A elles les incomoda el tracte cordial i veure’ns entrar a la cuina a buscar qualsevol cosa, les incomoda i les sorprèn.

Per esmorzar: croisants, torrades, una mena de donuts, pa de pessic, ous esparracats, suc, mantega, mermelada, cafè, llet, tot plegat prou energètic per encetar una llarga immersió a peu per la medina.  دعنا نذهب  "I ala"!!! (que vol dir "som-hi")

English version

I have a debt with the girl of the shy smile, the true responsible of our welfare in the house – I mean inside the riad, which is like our house.  As Alaui becomes our safe-conduct to the maze, Radja – this is the name of our Moroccan hostess - represents the peace of getting back home, the kind, reassuring smile and the relief after hours of endlessly walking. Early in the morning we find her next to a beautifully laid table , with a slight curtsy, almost imperceptible, greets each of us always with the same shy smile.

-Bonjour! Vous avez bien dormi? Veux un café? un jus?- Radja says.

She also sleeps in the riad; she’s a full-time cook and servant when there are guests (24 hours a day!); otherwise, she sleeps in her family home.

Another girl helps her in the kitchen and when they have to serve the meals. For us, who feel at home, the hierarchical relation of service between the girls and us, surprises but without making us feel uncomfortable. However, they really feel uneasy when we are too kind with them or even when we enter into the kitchen to look for something we need; this both astonishes and bothers them.

Breakfast starts with some croissants, toasts, bagels, fried eggs, cake, butter, jam, juice, coffee,  milk,… everything  energetic  enough to start a long walking immersion in the  Medina.  دعنا نذهب   "I ala"!!! (that  means “Let’s go!!")

3. L'OMBRA DE L'ERRANT INVISIBLE

El segon dia a Fes i encara no us he parlat de l'Alaui; un personatge important en aquesta història. No, no ha estat un descuit. He volgut respectar -ni que només fos per un temps- la seva voluntat de passar desapercebut, de no esdevenir mai protagonista, de ser-hi sense que es noti. Però ell hi ha estat de bon principi i ara, amb el seu permís, us el vull presentar. 

Rera el seu posat seriós, misteriós i fins i tot tristoi, que molts interpretarien com a poc amable i maleducat, s'hi amaga un personatge singular, que a petites pinzellades deixa entreveure el seu caràcter bonhomiós i servicial. Ens va acompanyar en arribar a la medina des d'una de les seves 7 portes fins al riad, amb el cap cot, una mà a la butxaca, una cigarreta a l'altra, i a certa distància de nosaltres., que seguíem el guia de la jellaba marró i ni ens adonàvem de  la seva existència. I un cop al riad,  acabada la seva missió, es va fer fonedís. A voltes el tornàvem a veure a la cuina, assegut en una cadira amb la mirada perduda, potser fent companyia a la cuinera -la noia del somriure tímid- o simplement esperant que algú li fes algun encàrrec; altres vegades apareixia a la terrassa per  amansir el gos que bordava en sentir la nostra presència: es quedava al seu costat, mirant-lo, com si xerrés amb ell, com si s'entenguessin amb la mirada i es quedava allà, immòbil d'esquena a nosaltres, i desapareixia quan el gos callava. I sempre amb la seva cigarreta als llavis. Tenia l'encàrrec de cuidar de nosaltres, d'estar a la nostra disposició, i ho feia amb la major discreció possible. 

Vivia al riad, n'era el vigilant i un dels homes de confiança de la mestressa, però gairebé mai no el veies ni el senties. Quan sortíem a deshores ens acompanyava, sempre en silenci i un xic allunyat de nosaltres. Uns cops havíem de seguir-lo, altres cops era ell qui ens seguia. Ens observava, i si creia que algú podia molestar-nos ens adelantava i ens feia caminar més ràpid o s'aturava i esperava que passéssim. Segurament semblava més vell del que realment era, però estava fort i àgil. Ens donava seguretat i esdevenia el garant de preservar el fil que ens permetia tornar a casa sense perdre'ns. L'ombra del nostre errant invisible era la nostra escorta; sabíem que hi era i, fins i tot quan no el vèiem, sentíem la seva presència i ens recomfortava.

Inglish version

Second day in Fes and I still haven’t said anything about *Alaui; an important character in this story. No, it has not been that I forgot him. I have wanted to respect –at least for a while- his will to go unnoticed, of never becoming a protagonist, of being there  without being aware of his presence. But he has been close to us from the very beginning and now, with his permission, I want to introduce him to you.

Behind his serious, mysterious and even sad demeanour, that many would interpret as unkind and impolite, a singular character hides, that with just a few stokes of the brush leaves to glimpse his helpful, good-natured character. In reaching the Medina in one of its magnificent doors, he accompanied us head bowed, a hand in one pocket and a cigarette on the other, to the riad. As we were following the guide of the brown djellaba we didn’t even realise  that he was there, too. Once in the riad, after finishing his mission, he melt. From time to time, we saw him again in the kitchen, sitting on a chair with lost look, perhaps keeping the cook -the girl of the shy smile- company or simply expecting that someone asked him to get a few things from the market; other times he was in the  terrace to calm down the dog that barked in feeling our presence: he stayed by its side, looking at it, as if he could chat to it, as if they understood each other just with the look,  and he remained there, motionless, giving his back to us, and disappeared when the dog was quiet. And always with a cigarette in mouth. He has been commissioned to take care of us, to be at our disposal, and he did it with the greater possible discretion. 

He lived in the riad, he was the watchman and  the hostess’ right-hand man, but  you hardly ever see or felt him. When we went out at odd hours, he came with us, always in silence and a bit far away from us. Sometimes we had to follow him; other times he was the one who closed the group. He always observed us, and if he thought that somebody could bother us, he overtook and made us walk faster or stopped and waited until we were in front of him. Surely he seemed older than what he really was, but he was strong and agile. He made us feel secure and became the guarantor to preserve the thread that allowed us  to go back home without getting lost. The shadow of our  invisible wander was our escort; we knew that he was there and, even when we didn’t see him, we could  feel his reassuring presence.

2. GINTÒNIC A FES

Embriagats per l’atmosfera del nostre palauet de somni: entre llum d’espelmes, de làmpades que pengen de sostres altíssims, voltats de catifes, coixins, domassos, canelobres, mosaics, acompanyats pel so dels 7 dolls de la font de l’estança principal de la planta baixa, reposem una estona abans de sopar. 

Al voltant d’una taula parada amb molta cura, fascinats per un luxe que contrasta amb el món exterior, la noia de la rialla tímida ens serveix un àpat reconfortant i saborós de menges gens estranyes. Viandes que sovint formen part de la nostra dieta diària, però que allà adquireixen una nova dimensió per com han estat cuinades i assaonades. Infinitud de platets, en desordre i mig amuntegats, omplen la taula: tabelles, albergínia escalibada, carabassó, samfaina, pastanaga, amanida, patates, llenties, olives. La nostra condició d’europeus ens permet gaudir d’una copa de vi i, segurament, d’un tiberi molt més generós del que poden regalar-se la majoria de marroquins de Fes. De segon, un exquisit tagim de pollastre amb llimona i de postres fruita. Res d’especial, però esperant trobar-nos rareses gastronòmiques potser difícils per al nostre paladar, ens sap a glòria. Res d’especial, però sí força especiat; segurament el condiment és l’element que li confereix la diferència més important.

Havent sopat, un gintònic a la terrasseta exterior de la part més alta del riad, des d’on podem contemplar el desordre arquitectònic de la medina vista des de dalt. L’estretor dels carrers, per on passàvem unes hores abans, ara s’intueix encara més prima, perquè les cases es veuen massa a tocar les unes de les altres per poder-hi dibuixar el mínim corriol entre elles. Silenci i pau en bona comanyia sota un cel estelat.

Tot convida al relaxament. I després de la copa apeteix descansar. Cal anar a dormir d’hora per posar-se en marxa ben aviat, però sense presses. Les habitacions són un luxe asiàtic més d’aquest magnífic resguard. Les cambres es troben al primer pis. Tot just sota nostre, al voltant d’una balconada que dóna al pati de la planta baixa. Bona nit i tapa’t.

English version

Enraptured by the enchanting atmosphere of our dreamlike palace, among light of candles, high ceiling chandeliers, surrounded by colourful carpets, cushions, mosaics, candelabras, damasks and accompanied by the sound of the 7 jet fountain of the main room on the ground floor, we rest a while before dinner.

Sitting around a table laid with a lot of care, fascinated by a luxury that contrasts with the outside, the shy smiling girl serves us a comforting and tasty meal of special dishes. Food that is often part of our daily diet, but that acquires a new dimension in that exotic site due to the way it has been cooked and seasoned.Vast numbers of tiny plates, displayed in disorder and half stacked, fill the table as an starter: green beans, pepper and aubergine, olives, lentils, boiled potatoes and carrots, salad, courgette …. Our condition of Europeans allows us to enjoy a glass of red wine and, probably, a much more generous meal than the one most of the Moroccan in Fes can usually have.

The main course consists of a delicious “tagim” of chicken with lemon sauce and some fruit as a final dessert. Nothing really strange for us, but expecting to find gastronomic oddities that might be difficult for our taste, the result is glorious. Nothing really weird, but extraordinarily seasoned; probably, being the seasoning the item that confers the real difference.

After dinner, a peaceful rest with the help of a comforting gin and tonic in the terrace on the riad’s top floor, allows us to gaze at the Medina architectural chaos from above. The narrowness of the streets, through where we walked by some hours before, now seems even thinner because the houses are so closed to each other that unable to draw the minimum path among them.  Silence and peace in good company under a starry sky. Everything invites to relax. And when the drink runs out, one longs for a rest. We need to go to sleep  so that we can set off early in the morning, but without haste. The rooms are one more Asian luxury of this magnificent building. The chambers are on the first floor. Just below us, a large balcony that faces the courtyard of the ground floor. Good night and sweet dreams.