7. VIATGE AL PASSAT EN 32 BITS

Avui toca visitar una adoberia de pell. Medina avall, que no vol dir cap al sud, sinó més aviat cap a l’est, visitarem entre altres coses una “madrasah” (escola musulmana d’estudis superiors), el mausoleu del Moulay Idriss i la plaça Seffarine on sentim el repicar constant i cadenciós dels artesans del coure.

Ningú no sembla tenir pressa i si fa més de dos dies que vam arribar a Fes, se’ns farà difícil recordar en quin dia vivim. Aquí el temps l’intuïm realment com a cíclic en sentit estricte; un cicle que dura vint-i-quatre hores i que retorna inexorablement un dia i un altre, sense esperar res, més enllà d’un nou “avui”. Com si el futur no existís. Els cicles més llargs -o la concepció linial del temps- que el nostre imaginari representa en els nostres països d’origen, aquí perden sentit. Potser perquè allà esperem el divendres tan bon punt encetem el dilluns, potser perquè necessitem dibuixar horitzons finits que ens concedeixin assolir fites a mig termini, potser perquè necessitem creure que cada etapa ens autoritza a recomençar de nou... Però ara i aquí –el fet d’estar de vacances també hi ajuda- el temps pren una altra dimensió. Una dimensió que ens permet, fins i tot, anar enrere; just en el moment en què, després d’ensumar un bri de menta i arribar al terrat de la fabrica de pell, ens aboquem a la balconada que dóna a les piscines multicolors de tintats.

La menta és per suavitzar l’olor intensa i gens agradable dels tractaments de la pell. Al davant nostre una imatge fantàstica de colors saturats si no fos, és clar, per les condicions de treball d’uns joves que de ben segur s’hi van deixant la pell –la seva- dia a dia.

És una mostra més de totes les comoditats que tenim a casa nostra i de tot el que hauríem de fer per mirar de millorar les que encara tenen en altres racons de món. Que la reflexió necessària, no ens tregui però, l’oportunitat del gaudi.

English version

Today we have to visit a tannery. So we start our journey down the medina -which does not mean towards the south, but rather towards the east- and on our way we come across, a "madrasah" (Muslim school of Higher Education), Moulay Idriss’ Mausoleum and Seffarine Square where we hear the  constant and rhythmic pounding of copper artisans among other important things.

Nobody seems to be in a hurry and if we arrived in Fes more than two days ago, it would be difficult to remember in which day we are living. Here we guess time as something really cyclical; a cycle that lasts twenty-four hours and that inevitably returns one day and another, without expecting anything more than a new "today". As if future does not exist. The longest cycles -or the linear conception of time  - that our imagination represents in our countries of origin, lose meaning here. Maybe because we hope on Friday as soon as we begin on Monday, perhaps because we need to draw finite horizons which grant us to attain milestones in the medium term, perhaps because we need to believe that each stage allows us to start again... But here and now -the fact of being on holidays also helps-  time takes another dimension. A dimension that allows us, even, to go back; just to the moment in what, after sniffing a twig of mint and getting to the roof of the leather factory, we pour into the large balcony overlooking the multicolor dying pools.

The mint is to soften the intense and not at all pleasant smell of the leather treatment. In front of us a great picture of saturated colors if it was not, of course, for the working conditions of some youngsters that surely keep losing their own skin here day by day.

It is another example of all the facilities that we have at home and of all what we should try to improve for those who still live  in other parts of the world. A necessary reflection, which however does not remove the opportunity of enjoyment.

6. L’OFERTA INFINITA

De cap a cap dels carrerons principals, diminutes botiguetes configuren la imatge característica d’aquest país de comerciants per excel.lència. Basars tan extremadament petits on sovint gairebé no hi cap ni el mateix venedor. Com petites balmes esculpides a la paret per encabir-hi tot i més: grumolls, fins a la saturació, de rampoines, souvenirs, i tota mena d’objectes absolutament innecessaris –la major part d’ells- i sense preu. L’import es defineix en el mateix moment de la compra seguint un ritual que ells dominen a la perfecció i que a nosaltres ens deixa sempre amb la sensació que hem acabat pagant més del que calia, però contents. El moment de la transacció no és mai un moment reposat. Des que els nostres ulls es fixen més de dos segons en algun objecte, el venedor ens assetja incansablement per a encolomar-nos la peça i si d’entrada no hi ha un no rotund per part nostra, el preu s’acabarà fixant allà on nosaltres no podrem evitar d’acceptar-lo, convençuts que cal aprofitar l’ocasió. La sensació d’haver pagat en excés vindrà després. 
El recorregut triat per en Fuet no és atzarós ni innocent; ell té comisions en aquells comerços on nosaltres acabarem comprant. Potser és la part menys bucòlica de tot plegat, però esdevé absolutament necessària per a ells i, en conseqüència, també per a nosaltres. No miris mai darrera el decorat i gaudeix de la representació com si fos real.  I ens anem aturant, i anem avançant, aturant i avançant,...

English version

From one end to the other of the main alleys, tiny shops make up  the characteristic image of this country of traders. Bazaars which are so small that often not even the same salesman fits. Like small caves carved into the wall to accommodate everything : lumps of souvenirs until the saturation and every kind of absolutely unnecessary objects -the major part of them- and without price. The amount is set at the same time of the purchase, following  a ritual that they master  to perfection and which  always leaves us with the feeling  that we ended up paying more than necessary, but happy. The moment of the transaction is never a quiet one. Since our eyes are fixed no more than two seconds on an object , the salesman besieges us tirelessly to lumber us with the piece and if from the very beginning  there is not a categorical no on our part, the price will end up fixed  where we will not be able to avoid accepting it, convinced that we must leap at  the chance. The sensation of having paid through the nose will come later. The itinerary chosen by  Fuet  is not hazardous nor innocent; he works on a commission basis on  those businesses where we will end up buying. Perhaps it is the less bucolic part of everything, but it becomes absolutely necessary for them and, consequently, also for us. Do not ever look behind the scenery and enjoy  the performance as real. And we keep on stopping, and we keep on advancing, stopping and advancing...

5. EN FUET, AMB LA JELLABA MARRÓ

Mentre encara esmorzem arriba en Fuet, el nostre guia de la jellaba marró. Serà ell qui ens menarà -com un pastor  el seu ramat- a les millors pastures de la medina. Pastures que atiparan el cap, el cor i l’esperit. I de tant en tant, també enganyarem l’estòmac. És un tipus rialler. Sembla un bon home, però no inspira la mateixa confiança que  l’Alaui. S’asseu pacientment en un sofà d’una estança anexa d’on som nosaltres a esperar que estiguem a punt de marxa. Quan tothom està llest, ens despedim de la Radja –l’Alaui ha desaparegut- i travessem la gran porta de l’entrada. La porta, amb la mà de Fàtima que en fa de protectora, separa dues dimensions, dos móns que poc tenen a veure l’un amb l’altre, més enllà de compartir una cultura mil.lenària que en altres temps havia estat poderosa i capdavantera. De res serveix tot el que hem après abans, durant anys d’estudi i de vida als nostres països de més al nord. Cal despullar-se de prejudicis, angúnies, temors, fins i tot de les regles que ordenen les nostres activitats diàries. Observar, deixar-se dur i empapar-se a poc a poc de vida. En fuet detecta la nostra inseguretat i el nostre analfabetisme cultural i ens atura abans d’iniciar la ruta que ell té prevista. Només vol donar-nos unes indicacions bàsiques. De fet cinc paraules de vocabulari àrab i un consell. Les paraules: “som-hi, compte, aturar-se, hola, gràcies”. El consell: no despistar-se; la medina és realment un laberint difícil fins i tot per a alguns d’ells. Som-hi, doncs.

English version

While we are having breakfast,  Fuet, our brown djellaba guide, arrives. He will be the one who will lead us -as a shepherd his flock- to the best pastures of the medina. Pastures that will satisfy head, heart and spirit. And from time to time, we will also deceive our stomach. He is a cheerful person. He seems a good man, but he does not inspire the same confidence as Alaui. He sits patiently on a sofa in a room next to ours and waits for us until we are ready to go. Then, we say goodbye to Radja -Allaui has disappeared- and we cross the magnificent entrance door.The door with the protective Fatima’s hand separates two dimensions, two worlds that have little to do with one another, beyond sharing an ancient powerful culture in the past. Nothing of what we had learned before through years of study and experience in our own countries is useful now. It is necessary to take our prejudices, anguishes, fears, even  the rules that order our daily activities off. Observe, let ourselves be carried away and soaked up with life. Fuet detects our insecurity and our cultural illiteracy and decides to have a short break before continuing with his scheduled route. He just wants to give us some basic instructions. As a matter of fact, he only wants to teach us  five words of Arabic origin and a piece of advice. The words are: "let’s go, be careful, stop, hello and thank you" and the piece of advice:  do not switch off; the medina is a really difficult maze even for some of them. Let’s go, then.

4. NA RADJA

Tinc un deute amb la noia del somriure tímid, la veritable responsable del nostre benestar dins de casa –vull dir dins el riad, que és com casa nostra. Així com l’alaui esdevé el nostre salconduit al laberint, la Radja –aquest és el nom de la nostra amfitriona mora- és la pau del retorn a la llar, la rialla amable i tranquil.litzadora, i el descans del caminant. De bon matí ens la trobem al costat d’una taula escrupulosament parada, fent-nos una petita reverència amb el cap, gairebé imperceptible, i amb la mateixa rialla de sempre.

-Bonjour! Vous avez bien dormi? Veux un café?, un jus?- ens diu la Radja.

Ella també dorm al riad, n’és la cuinera i minyona les 24 hores quan hi ha hostes, sinó dorm a casa seva.

Una altra noia l’ajuda a la cuina i a l’hora de servir el menjar. Per a nosaltres, que ens sentim a casa, la relació jeràrquica, de servei, entre les noies i nosaltres, ens sorprèn sense incomodar-nos. A elles les incomoda el tracte cordial i veure’ns entrar a la cuina a buscar qualsevol cosa, les incomoda i les sorprèn.

Per esmorzar: croisants, torrades, una mena de donuts, pa de pessic, ous esparracats, suc, mantega, mermelada, cafè, llet, tot plegat prou energètic per encetar una llarga immersió a peu per la medina.  دعنا نذهب  "I ala"!!! (que vol dir "som-hi")

English version

I have a debt with the girl of the shy smile, the true responsible of our welfare in the house – I mean inside the riad, which is like our house.  As Alaui becomes our safe-conduct to the maze, Radja – this is the name of our Moroccan hostess - represents the peace of getting back home, the kind, reassuring smile and the relief after hours of endlessly walking. Early in the morning we find her next to a beautifully laid table , with a slight curtsy, almost imperceptible, greets each of us always with the same shy smile.

-Bonjour! Vous avez bien dormi? Veux un café? un jus?- Radja says.

She also sleeps in the riad; she’s a full-time cook and servant when there are guests (24 hours a day!); otherwise, she sleeps in her family home.

Another girl helps her in the kitchen and when they have to serve the meals. For us, who feel at home, the hierarchical relation of service between the girls and us, surprises but without making us feel uncomfortable. However, they really feel uneasy when we are too kind with them or even when we enter into the kitchen to look for something we need; this both astonishes and bothers them.

Breakfast starts with some croissants, toasts, bagels, fried eggs, cake, butter, jam, juice, coffee,  milk,… everything  energetic  enough to start a long walking immersion in the  Medina.  دعنا نذهب   "I ala"!!! (that  means “Let’s go!!")