Avui toca visitar una adoberia de pell. Medina avall, que no vol dir cap al sud, sinó més aviat cap a l’est, visitarem entre altres coses una “madrasah” (escola musulmana d’estudis superiors), el mausoleu del Moulay Idriss i la plaça Seffarine on sentim el repicar constant i cadenciós dels artesans del coure.
Ningú no sembla tenir pressa i si fa més de dos dies que vam arribar a Fes, se’ns farà difícil recordar en quin dia vivim. Aquí el temps l’intuïm realment com a cíclic en sentit estricte; un cicle que dura vint-i-quatre hores i que retorna inexorablement un dia i un altre, sense esperar res, més enllà d’un nou “avui”. Com si el futur no existís. Els cicles més llargs -o la concepció linial del temps- que el nostre imaginari representa en els nostres països d’origen, aquí perden sentit. Potser perquè allà esperem el divendres tan bon punt encetem el dilluns, potser perquè necessitem dibuixar horitzons finits que ens concedeixin assolir fites a mig termini, potser perquè necessitem creure que cada etapa ens autoritza a recomençar de nou... Però ara i aquí –el fet d’estar de vacances també hi ajuda- el temps pren una altra dimensió. Una dimensió que ens permet, fins i tot, anar enrere; just en el moment en què, després d’ensumar un bri de menta i arribar al terrat de la fabrica de pell, ens aboquem a la balconada que dóna a les piscines multicolors de tintats.
La menta és per suavitzar l’olor intensa i gens agradable dels tractaments de la pell. Al davant nostre una imatge fantàstica de colors saturats si no fos, és clar, per les condicions de treball d’uns joves que de ben segur s’hi van deixant la pell –la seva- dia a dia.
És una mostra més de totes les comoditats que tenim a casa nostra i de tot el que hauríem de fer per mirar de millorar les que encara tenen en altres racons de món. Que la reflexió necessària, no ens tregui però, l’oportunitat del gaudi.
English version
Today we have to visit a tannery. So we start our journey down the medina -which does not mean towards the south, but rather towards the east- and on our way we come across, a "madrasah" (Muslim school of Higher Education), Moulay Idriss’ Mausoleum and Seffarine Square where we hear the constant and rhythmic pounding of copper artisans among other important things.
Nobody seems to be in a hurry and if we arrived in Fes more than two days ago, it would be difficult to remember in which day we are living. Here we guess time as something really cyclical; a cycle that lasts twenty-four hours and that inevitably returns one day and another, without expecting anything more than a new "today". As if future does not exist. The longest cycles -or the linear conception of time - that our imagination represents in our countries of origin, lose meaning here. Maybe because we hope on Friday as soon as we begin on Monday, perhaps because we need to draw finite horizons which grant us to attain milestones in the medium term, perhaps because we need to believe that each stage allows us to start again... But here and now -the fact of being on holidays also helps- time takes another dimension. A dimension that allows us, even, to go back; just to the moment in what, after sniffing a twig of mint and getting to the roof of the leather factory, we pour into the large balcony overlooking the multicolor dying pools.
The mint is to soften the intense and not at all pleasant smell of the leather treatment. In front of us a great picture of saturated colors if it was not, of course, for the working conditions of some youngsters that surely keep losing their own skin here day by day.
It is another example of all the facilities that we have at home and of all what we should try to improve for those who still live in other parts of the world. A necessary reflection, which however does not remove the opportunity of enjoyment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada